Historia

Lo siento por cualquier lector que no sepa castellano, de veras. Escribí este texto en catalán y me cuesta mucho traducirlo de manera que se lea igual, así que directamente lo publico en catalán. Hay muchas historias en el mundo, y esta es solo una más, pero hace referencia a mi anterior entrada sobre los deseos. Los deseos son el motivo para vivir.

El seu cos era igual d’estret com el carrer, on semblava concentrar-se el fred.

Els seus artells acostumats al fred, no es cansaven d'acariciar aquell rellotge ombrívol i aturat. Era negre amb les agulles i les hores blanques, no era car i era senzill.

-És difícil, veritat?
-Sí…
-És estrany?
-Sí…
-És la primera vegada que ho veus?
-Sí...

La seva primera esclavitud eren tots aquests desitjos impossibles guiats pel seu cor, recoberts d'or, tots cobririen el seu taüt tard o d'hora. I ja era massa tard, sospirava sobre les seves mirades que veien les seves mortes penes, encara així... era massa aviat per acabar amb tot aquest patiment.

Trobava a faltar el meravellós tic-tac del seu rellotge, com corria dia i nit... ara només li quedava fantasies, anhels de renéixer, foll desig. L’amor d’aquell anhel airós i boig era l'única cosa que li mantenia calent el pit.

-És com veure la teva vida des de fora, i veure com en qualsevol moment pot inundar-se... era així abans de néixer? Un tros d’esperança inundat?

-No ho sé, fill... no ho sé...

La vida riu, plora i es desfà, igual que una dansa, igual que un somni. Perquè ens fa tanta por la mort? La veritat és que allò normal és allò mort, tot està mort a l’univers, menys nosaltres. Ara bé... què és allò normal? El que la majoria és, o el que hauria de ser?

-Que farem ara?

-Ara que no tens braç... no ho sé, però lluitarem per sobreviure, i tu també!

Doncs desert de qualsevol dolça salvació, el pobre fill del miner plorà, però no de llàstima, sinó de guerra! Ara, ara que no té temps, amarà el que li queda per amar, i lluitarà contra el que li queda lluitar, abans de l'abisme.

-Sí... Aquest monyó no podrà amb mi... pare de què puc treballar?
-Fill, fill meu, és massa d’hora perquè treballis. Tot al seu temps.

-Pare, vull treballar, necessito treballar.

-Decansaràs, fins que jo digui el contrari. Els deus, fill meu, t’haurien de tenir enveja...

-No ho crec...

L’esperit jove mai l’abandonarà. Tot el mes que va estar al fred llit reposant, va escriure un llibre “passejos per la imaginació”, i això no us ho hauria de dir, però el llibre no està dedicat a cap dona, sinó al seu rellotge. Un exemple:

He fet vida a aquest text dormit, per mi, arrancant un tros de bon matí amb una pluma plena de frescos sospirs i l’he congelat en blanc i negre aquí, on les teves agulles són com espurnes plenes de deliris. Agafa aquestes paraules que viuen de son retenint-les amb una sonora abraçada. Mentrestant et portaré a un riu sense cabal, on navegarem els dos sobre notes d’un altre món i on puc veure les teves hores tan intenses com un estel, on el teu timbre és el pur talent, on la teva puntualitat papalloneja la passió a la que m’has sotmès.

Va vendre alguns exemplars, era una obra d’art peculiar, sens dubte, i ningú sabia ven bé com interpretar-la, tot i que qui de veritat apreciava la literatura, en sentia a parlar i se’l comprava. Goethe es va inspirar en ell a l’hora d’escriure el Werther i el final va tenir una mica d’influència sobre la seva obra mestre: faust. Fiódor Dostoievski també es va inspirar a l’hora d’escriure crim i castic. La pròpia biografia del llibre ja va ajudar molt a aquests dos autors.

 El seu pare estava orgullós, guanyava el doble de diners que si treballava de miner com ell, era una sort que se li hagués enfonsat la mina sobre el braç?

-Però, pare, jo no ho faig per diners.
-Sí, clar clar, tu ho fas pel teu rellotge, hahaha. És igual, gràcies a tu, podem menjar carn 3 cops a la setmana, això és el que conta.

I Així van passar uns quants anys. L’autor, desconegut, just al final de la seva carrera, just abans d’endinsar-se dins l’abisme, va sentir el que tota la vida va esperar sentir des dels 12 anys. Les seves últimes paraules com a escriptor foren:

Deixa’m quedar-me xop del teu temps, d’una perfecció poètica inesquivable, tornem a mirar-nos fit a fit i somriguem, una altra vegada, dins d’un somni, oblidat, adorable, on has ofès la privacitat dels meus pensaments. Segueix seguint aquestes paraules amb alè a cor ferit, m’arrosseguen amb cada segon que em llences. Però, abans, deixa’m sentir-te tocar per últim cop els teus dolços sospirs, lliures de mirades, lliures de temor. T’ho prego ara, tant com t’ho han pregat els meus somnis, folls del teu cor, amb anhel a cada ull, viuen al cor d’una il·lusió. S’acosta una mà freda, una ombra se m’emporta. Fes-me uns últims sospirs, abraça’m. Siusplau...

-Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

... Gràcies...